Amor..[♥]

Amor no es voler estimar, sino estimar sense voler.[♥]

Reflexió sobre els germans

M'agradaria parlar d'aquest tema perquè pense que és interessant degut que encara que cada persona i família és un mòn, a excepció d' aquells que són fills únics, tots hem passat per els mateixes fases i em tingut els mateixos sentiments cap als nostres germans i germanes.
Es normal que quan en una casa hagin més d'un nen o nena, sorgisquen problemes com la rivalitat entre germans. Baix el meu punt de vista, els més xicotets solen ser sempre el centre d'atenció, aquells als quals la família sol mimar més i damunt ja tenen el camí fet,es dir, per exemple el meu germà té dos anys i quatre mesos menys que jo i té quasi la mateixa llibertat que tinc jo tenint disset anys, de la qual cosa jo a la seua edat no disposava ja que tenia un horari d'entrada i d'eixida.
No se si això es deu a que es xic,pero encara aixina,no em pareix gens correcte ni just.
Supose que els germans petits de vegades tenen la impressió que els seus germans majors poden fer tot el que volen però realment no es així. Els ha costat molt arribar on son,al menys a mi. He sigut jo la que ha tingut que imposarse per a que l'hora de tornada fora més tard, la que ha tingut que revelar-se quan la paga em resultava insuficient... i aquestes son coses per les quals,el nan no haurà de passar.
Els germans solen prendre's coses prestades entre si, i no sempre les retornen en les millors condicions i potser per això sorgeixen disputes o enfrentaments. En eixos moments sents ràbia,impotència,inclús vols pegar-li. Però a l'hora de la veritat, estic segura que tots donariem la vida pel nostre germà o germana. Ell/ella a part de que es sang de la teua sang, es l'única persona que ha conviscut amb tu tant temps. Encara que sembli que no, et coneix molt bé perquè t'ha vist passar per moltes situacions i moments tant bons com dolents. El créixer al costat d'ell/ella, pesi no tenir una bona relació, a la llarga anirà millorant,ho dic per experiència.Òbviament que sempre habra excepcions i encara que sorgeixin disputes saber que comptes amb algú que et comprèn de la manera que ningú ho fa s'agraïx i et reconforta.
Ara començe a dornar-me que el temps passa molt ràpid i quan menys ho espere ja m'hauré anat de casa. La relació entre el nan i jo canviara, no sé si aquest fet ens fara unir-nos més perque ens adonarem que tant ell per a mi com jo per a ell som imprescindibles en la vida de cadascun ; o al trencar el llaç que tant ens unia,és a dir, els pares,la casa.. i a l'haver-se trencat,ens hara distanciar-nos. AL pensar això em poso trista i tinc por ;per això cal intentar conviure de la millor manera possible evitant les discursiones i aprofitant el temps al costat d'ell/ella al màxim,perquè en la vida tot el món s'acaba separant i prenent camins diferents. Encara que us uneixi la sang mai sera el mateix i és per això que almenys cal intentar quedar-se amb tots els records possibles d'aquesta estapa de la teva vida,a ser possibles bons,clar aquesta.

Cròniques de 4t d'ESO

Durant l'estiu vaig creure que em vindria bé canviar d'institut. Necessitava un canvi en la meua vida, de gent,de professors,d'ambient... Vaig intentar entrar en Carmelites però acabí en el Caminàs.

No vaig poder dormir pensant en el primer dia de classe. Estava nerviosissima; pensava en totes les persones noves timides com jo que havien entrat en el Politècnic i com ho van haver de passar fins adaptar-se i fer-se en la gent. Sempre amb por de parlar per si allò que deies no era adeqüat, i només esperaves a que algú se t'apropara per iniciar una amistat en tú. Jo per sort, encara coneixia a Paula i a Cristian, però no em va tocar en classe de cap dels dos.
Recorde que vaig entrar a classe en Noemí i en Cristina, ja que en les lliestes Paula va vore que elles si anaven amb mi a la mateixa aula i me les va presentar.
Estava super incómoda, em sentia sola, desprotegida, vulnerable en un mòn per a mi tan desconegut! Fins al segon mes caminava perduda per l'institut, els pasadissos, les classes... tot em pareixia igual!
En el pati anava en Paula i Anna, però elles al tindre nuvi no estaven massa pendients de mi i a més jo em sentia com una càrrega per a elles. Em sentia tan apartada de tothom... A més els meus companys d' aula , a excepció de dos o tres no tenies massa interés en parlar-me. He de dir que encara que avui en dia em duc bé en ella, Aloma me va agarrar manía i em feia sempre alguna putada la qual cosa després de la Magdalena va deixar de fer perquè vam escomeçar a parlar i la concepte que tenia de mi va canviar.
La Magdalena d'aquest any va ser una passada per a mi. M'ho vaig passar genial!
Recorde el dia de pujar a l'ermita, sense haver dormit gens eixa nit, els meus amics i jo vam tindre el valor d'anar-hi. Pel camí vam conèixer a molta gent, millor dit, a molts "borratxos" que anaven d'un costat a un altre i es paraven a parlar amb tot el mòn. Damunt a la baixada va ploure i ens vam xopar.
El quart dia,crec recordar va ser quan vaig conèixer tres de les meues actuals amigues : Lucia, Nerea i Gemma. Nerea estava amb Miquel, amic del nuvi d'una amiga i per això vaig entrar en contacte amb elles. Tinc tants records d'eixa setmana amb elles que mai acabaria! Però sense subte em quede amb l' últim dissabte, que era el meu cumple i vam anar al concert de La Oreja de Van Gogh. He de dir que anavem una mica begudes,però acò no va suposar cap problema per a Nerea. Amb el so d'una de les cançons de la banda nomenada, va improvisar una lletra on em deia tot el que havia suposat conèixer-me i on em desitjava un feliç aniversari. No imagineu com em va sorprendre aquesta nena,mai ho oblidaré!
Després d'aquestes festes tot va millorar, ja estava pràcticament integrada i havia fet amistat en persones com Dani, Helenita, Pablo, Óscar...
En la primera evaluació em va caure només valencià però ni en la segona ni en la tercera em va caure cap. També vaig recobrar l'amistat en algunes amigues meues de la infancia com Carla o Clara.
Destacaré l'excursió que vam fer amb llatí a Sagunt. Vam anar a l'amfiteatre per veure una obreta i va estar molt xula. Em vaig riure molt, sobretot quan va eixir una xica molt ampla i molt gran i va escomençar a ballar, donava pena ho jure! xD
Arribat juny ens donaren les notes. I degut als meus bons resultats els meus pares em van enviar tres setmanes a Anglaterra. Va ser la millor experiència que he tingut mai!
El primer dia em sentia impotent perquè parlaven molt ràpid i no m'enterava de res. La meua típica frase era : More slowly please, que significa més espali per favor.
Passats els dies la meua impotència s'anava convertint en fluidesa per a parlar i relacionar-me amb la gent. Jo vaig anar amb un petit grup de Castelló encara que en aquests només estava en l'escola, per a dinar i en les activitats i excursions que realitzavem. Després cadascún s'anava a la seua casa amb la seua familia. No imagineu la sort que vaig tindre en Eastbourn ( així s'anomenava el poble en el que vaig estar). Vivia en una casa enorme, plena d'altres extranjers com jo. Hi erem uns quinze en total i encara sobrava lloc. El pare era policia i la mare empresaria o algo paregut, sincerament no me vaig enterar molt. Tenien dos fills, encara que només m'enrecorde de com es deia la nena, Frya.
Allí, compartia habitació amb una francesa, Juliette. Els meus moments amb ella per a mi han sigut pràcticament el millor d'aquest viatge. Li vaig agafar tant de carinyo! També a Easer, un de Dubai , a Jeverton, Enrrique i Gilhiermo, uns brasilers; i sobretot a tres italianes Francesca, Anna y Meri.
L'únic que vaig odiar d'allí van ser les gavines. Quin per cul em donaven! Fora nit o dia, elles erre que erre,era insuportable ! Després el temps altre que va donar per sac, no em puc queixar perque en tres setmanes que vaig estar només cinc o dis dies va fer mal temps encara que el fred pràcticament estava sempre present.
Durant la meua estància allí nonomés he après a parlar millor anglés,sino que he conegut altres cultures, he après a ser més independent i he arribat a trobar-me a mi mateixa.
De totes les ciutats que he visitat, em quede amb Londres. Mai he vist junta tanta hermosura, el backingham palace, el big bang... va ser una passada!
Aquest estiu espere tornar de nou, perquè com he dit abans ha sigut la millor experiència que he tingut mai.

De tornada a Espanya, torní també la rutina.
Pels matins platja i piscina, per les vesprades o bé anavem a casa d'alguna de nosatres a veure una pel·licula, una sèrie... ja que feia massa calor. Més tard baixavem a la platja de nou i depenent de les ganes jugàvem a voley o feiem partis de tenis, de futbòl o de padel. Ja per les nits, variavem més. A més al nostre grup es van incorporar do xics més: Alexis i Moises,amb els quals hem passat grans estones.

Els dissabtes anàvem als xiringuitos que són a la vora de la mar a excepció de dos que vaig estar en Saragossa. En especial recorde un on ens trobabem en el Buda i va escomençar a ploure però super exagerat. La gent corrents d'un costat a un altre,uns es van caure degut a que el terra relliscava... va ser un caos! i a una amiga meua, Laura, damunt se li va mullar la càmera de fotos i es va trencar,com es obvi. Vam estar corrents des d'els xiringuitos fins a l'apartament, total ja estàvem mullades però van ser quinze llargs minutets... Ma mare en vore'm arribar amb Nerea, que es quedava adormir a ma casa es va escandalitzar d'una menra...va ser graciós. xD

La veritat es que m'ho he passat bastant bé encara que el 5 de setembre va morir el meu avi de Saragossa la qual cosa em va dur a estar bastant de temps deprimida. El volie tant...








Com a noticia internacional destaque "la crisis" ja que aquest any va haver un augment elevadíssim de persones en atur. La construcció es va desplomar i persones com mon pare, encara tenint un bon lloc de treball van ser acomiadades i van haver d' abandonar aquest sector. Aquesta crisis va suposar un gran canvi en l'economia de moltissims païssos. Avui en dia encara estem dins d'ella però s'estan intentant establir noves mesures per a eixir d'ella el més prompte possible i tornar tot a la normalitat front a aquest caos.

Cròniques de 3r de ESO

Com sempre, el primer dia de classe va ser el més especial. A mi, aquest any em van separar dels de sempre, però sincerament pensava que em vindria bé ja que les coses en les meues amigues de sempre seguien igual i estava farta de males cares i comentaris absurds.
Una vegada vam estar en classe, ens van seure per ordre de llista. Jo no coneixia a ningú, només de vista, a excepció de dues persones: Laura, antiga companya meua de prescolar durant tres anys i Pere, company de prescolar, de primaria i dels dos anys a l'institut.
Durant el període de setembre a Nadal no tinc massa records, però si recorde que Aida, companya meua de taula cada dia s'anava convertint en una persona més propera a mi, al igual que Andrea i Marc.
Tambe em vaig a puntar a l'equip de basquet de l'institut encara que no negaré que en part va ser per Pepe, un dels entrenadors que ens portava bojetes prácticament a totes.
Respecte a l'amor diré que durant l'estiu em vaig adonar que estava oblidant el meu primer amor i que m'escomençava a agradar un xic; però conforme abançava el curs em vaig adonar que no valia gens ni mica la pena.

Arribat gener més o menys, vaig separar-me de la meua millor amiga Marta. Marta i Maria per a mi ho havien sigut tot i jo pensava que ho serien per a tota la vida, però una per gelosa i l'altra per mentidera les vaig haver de deixar.
Confesso que en Marta sent que vaig ser massa dura, però em va doldre tant.. a més el meu orgull era massa gran,tan gran que possiblement em vaig adonar tard del meu error, error que ara mateix agraïsc haver tingut perquè el temps em va mostrar que realment Marta no era una bona amiga.


Les notes començaven a anar-me malament. Encara recorde la cara de ma mare quan li vaig dir que em caurien cinc. Sabia que no m'estava esforçant el que deuria pero la veritat es que em donava igual.


Tenia classe de dos a tres de francès, em feia mal la panxa i em vaig anar a casa. En arribar vaig veure tota la meua familia per part de mare, els meus quatre oncles i els meus pares bebent cava, i a la meua àvia asseguda en el sofà. En ixe moment vaig sentir algo indescriptible, per un instant el pijor dels pensaments em va vindre pero de seguida el vaig rebujar. Vaig dir hola i em vaig anar cap a l'habitació. Ma mare em va seguir i em digué : - Ja t'imaginarás que s'ha mort. I em va abraçar. En ixe moment em vaig quedar bloquejada, no ho podia creure. Sense dir res em vaig tancar en l'habitació. Sentia rabia, pena,angoixa,dolor,un dolor tan gran que em va recorrer tota l'ànima. No volia plorar, i molt menys que em veiés la meua àvia; per això vaig haver de dinar retenint les llágrimes en els meus ulls. Ningú mai en la vida sabra lo dur que va ser ixe moment per a mi. Mirava l'àvia i se'm destrossava el cor. Vaig dinar tan ràpid com vaig poder, tampoc tenia massa fam i em vaig tombar al meu llit. Vaig plorar lo inplorable, no parava de pensar que feia tan sols tres semanes estava genial,sempre amb eixa sonrisa i ixe humor tan agri i que em feia apreciar-lo tant. Quan el van ingressar a l'hospital,estava convençuda que ixiria més promte que qualsevol altra persona. Ell sempre havia sigut un home d'aparençes i molt fort i confiava en que tot ixiria bé,però desafortunadament no va ser així. Jo em vaig adonar de que la cosa es complicava quan el diumenge,dia abans de morir li vaig demanar a mon pare que em duguès a vore'l, cosa que va resultar inútil,igual que tocar al meu oncle per al mateix ja que també es va negar. Em sentia tan frustrada,tan inútil! - Per què tenia només 15 anys? Per què els meus pares no em deixaven vore'l? què cony es pensaven? què em ficaria mal al vore'l tan malet? Jo ja no era una nena,per molt que els costés vore-ho; i preferia això que quedar-me en el mal sabor que sé que tindre tota la vida per no haver-li dit adeu, a més del permanent rencor cap als meus pares que en un principi va ser odi.
Com deia, tombada en el meu llit recordava i recordava tots els moments junt amb ell i em sentia tan afortunada i tan desgraciada a la vegada! Era com si un món perfecte s'esvaís.
Ma mare va interrompre els meus plors i em va dir que menys l'àvia se n'anaven tots a dinar, que encara que els dolgués el succeït era un alleugeriment perquè estavan cansats de tant trasnuitar,anar i venir d'un costat a l'altre i que jo tenia que ser forta. En escoltar allò vaig tindre ganes de desapareixer i de no tornar a saber res mai de la meua familia. -Com la meua pròpia mare em podia dir això? què estaven rebentats? i el meu iaio què? que acas no ha tingut que partir-se els llomos tota la vida per treure'ls endavant? i ara,per tres semanes dormint poc i anant i tornant... me sentia indignada,com mai m'havia sentit!
Recorde que ma mare em va avisar també que més tard vindrien els meus cosins majors,per estar en la meua iaia i en nosaltres. Jo sentia la necesitat d'estar més que mai en la iaia però no tenia forces, i molt menys per intentar fer bona cara davant d'ella per a que no es derrumbés.
Una vegada els cosins a casa, el meu germà i el meu cosí es ficaren a jugar a la play, ho savia perque sentia les veus. Allò encara em feia sentir més merda, més frustrada, l'avi s'acabava de morir i ells!.. No ho podia creure. La meua cosina,més concienciada amb lo succeït em va proposar anar-me a sa casa a dormir i alquilar una peli,al menys per a desconectar per moment.
No imagineu el que em va costar deixar de plorar, inclús encara avui en dia plore.
El dia següent,el del seu soterrament, va ser el dia més dur que mai he viscut. No entrare en detalls perque em dol massa però si vuic remarcar que aquest fet em va canviar la vida, el perdre a la persona que més vols en el món es més dur que qualsevol altra cosa i més que m'ha costat superar eixa mort,no m'ha costat res en ma vida! I va ser després d'això que jo vaig escomençar a canviar i a valorar més les coses; perque no valores suficientment res fins que ho perds. Jo em sentia fatal degut a que moltes vesprades que podia haver passat en ell les vaig preferir passar mirant la tele o parlant per telèfon entre d'altres i això era el que més m'aturmentava de tot junt amb el fet de no tornar-lo a vore més. Només demane que allá on estigue sapiga que el volia amb tot el meu cor.

Va acabar el curs i em van caure tres per a setembre, encara que biologia tenia un 5 pelat però el professor em va dir que s'esperava més de mi,aixina que durant l'estiu estudiara i li demostrara al que realment aspirava. Pareix mentira que justament biologia que vaig estudiar dos dies abans de l'exàmen tragués un 7,75 en canvi en música que me vaig passar tot l'estiu no vaig arribar al 3,5. De l'altra, plàstica millor no comente perque em vaig presentar sense regles ja que se'm van oblidar.


Eixe estiu, era el primer sense el meu avi i se'm feia tan dur... Ja no el veia junt amb la iaia passejant a la vora de platja per les vesprades, ni ixir amb la gosseta ,ni el veia treballant en el seu nou quadre... Però pensava en les meues amigues i no volie amargar-les ni que es ficaren mal per la meua culpa i menys dos mesos esassos que podem passar juntes,aixina que no em va quedar una altra que fer prácticament sempre bona cara..

Lo millor de l'estiu va ser el nou grup que es va formar. Nosaltres i els xics de l'apartament del costat ens vam acabar juntant misteriosament i sense saber com. Erem tots tan diferents, pero tan iguals! Inclús jo vaig escomençar a estar en un xic d'aquells,que fort!















D'aquest any cal destacar que Fidel Castro va anunciar la seua renuncia de la presidencia després de quasi cinquanta anys sent el líder de Cuba.

Cròniques de 2n de ESO

Aquest nou curs va començar d'una manera diferent a l'anterior; a més jo em sentia molt més segura de mi mateixa. Recorde que somiava en trobar-me en la meua classe a un xic tan guapo i tan atent que em fes oblidar el meu primer amor,pel qual duia des de cinquè de primaria.
Afortunadament seguia en la classe amb els de sempre, llevat alguns repetidors com Noelia.
Tot m'anava bé, amb els pares, amb els amics però de sobte em vaig veure involucrada en una sèrie de mogudes que van suposar un canvi molt radical en la meua vida. La meua millor amiga em va fer de costat, i va aconseguir que les demés, les que des dels cuatre anys inclús abans havien sigut les meues amigues també ho feren. La causa van ser els cels que Maria sentia; m'acusava d'haver-la deixat de costat per dos xiques amb les quals començava una amistat. Ja han passat tres anys d'això pero ho recordo com si fos ahir. Vaig intentar mostrar-li de totes les maneres que mai hi hauria algú que pogués substituïr-la per a mi,però va ser inutil, hem va fer triar entre les altres o ella i per molt que em va doldre vaig haver-la de fer-la a un costat. Estava sent tan egoista,tan inmadura! Pensava que algún dia s'adonaria i em vindria a demanar perdó pero m'equivocava. El pitjor era que va arrastrar a les demés i una vegada totes en la meua contra suposadament per mala amiga a causa d'haver-les traït em van fotre amb diverses putades. Per sort Noelia i demès, diguem les meues noves amigues no em van fer de costat,tot el contrari.


Passat un temps, i més o menys acostumada a ja no tindre que dependre de Maria i demés va arribar l'excursió al Casal Jove. Els de l'optativa de teatre ens vam anar al Grau per fer una classe de tallers que s'havien organitzat. En la meua vida m'he riscut tant, ho jure. M'ho vaig passar de bé... Vam fer dança del ventre, que per cert,va ser una passada; també exercicis de confiança entre uns i altres, però el que sens subte em va marcar d'aquell dia va ser un home cec que era fotògraf. Recorde que era de Colombia i que havia guanyat dos o tres premis.
Quan va aparèixer amb el seu gaiato i la càmera de fotos, en vore'l vaig pensar que era coixo però mai en la vida que no podia veure, sobretot perquè no duie les típiques ulleres. Mai se m'oblidaran les seues expressions ni la seua manera d' observar, però molt menys quan mirava a algú. Pareixia que la seua mirada penetre's dins la teua i poguès saber tot allò que pensaves en eixe moment. Va ser al·lucinant!

Mesos més tard, també amb els companys de teatre vam anar a representar la obra que tant de temps portavem assajant : "Te pillé,Caperucita!" . Jo tenia dos papers, el de narradora diguem i el de Cenicienta. Estava tant nerviosa que quasi me fique a plorar, a més era jo la primera que ixia. Recorde que em vaig animar dient-me : Marta,tu pots vinga! però els nervis em van traïr i em vaig bloquejar. Exactament no sé si vaig improvisar tota l'estona però una part del paper se'm va oblidar per complet. Me pense que la temperatura del meu cos va augmentar considerablement perque notava que m'estava ficant roja. Conforme abançava l'obra me sentia més tranquil·la, però vamos, que poca cosa perque a primera fila hi havia un xiquet amb ulleretes gravant tota l'estona i allò m'intimidava. Ja en l'últim tros de l'obra i jo present, em vaig tormar a bloquejar i sense saber per què vaig escomençar a riure tant que plorava i tot. Em sentia avergonyida però alhora tan agust! Veia com la gent es reia amb mi (espere que no de mi) i a Noelia que en eixe moment estava, també. Sabia que allò no ho oblidaria i que seria una anècdota que podria contar algun dia, com avui.

L'estiu també va ser dur,com l'anterior, però encara només veient-nos durant eixa época de l'any, sentia el suport de totes les meues amigues, i això em reconfortava i em motivava per intentar superar tots els problemes que se'm presentaven i gaudir de tot el temps del que disposava amb elles. Ara més que mai agarraria el nou curs amb força.




Com a notícia important puc destacar l'aprovació de la llei anti tabac per al 07. Ho recordo perque durant un dinar familiar, va haver un gran debat sobre aquest tema. Va ser divertit! xD

Cròniques de 1er d'ESO

Recorde que em sentia confosa, realment no estava segura de que aquell canvi anés a ser tan radical. Vaig entrar a l'institut amb els meus companys de sempre i a qui li va correspondre ens va dirigir cap al pati on estaven penjats les divisions de clases i les corresponents persones que hi havia en cadascuna.
Afortunadament, a la meua classe de prescolar i primaria no ens van separar a cap i vam poder compartir tots junts aquells nous canvis i noves sensacions que ens començaven a succeïr durant aquell curs.
Acadèmicament,tot em va anar de meravella; vaig aconseguir adaptar-me molt bé i traure totes les assignatures sense cap dificultat. Per altra banda,gràcies a les divisions fetes en les optatives vaig tindre l' oportunitat de conèixer nova gent i inclús forjar amistat.
També tinc molt present el dia en que em vaig donar el meu primer bes. Va ser cara a l'estiu. Alguns amics i amigues vam anar a casa d' Aaròn que estava buida per beure i passar una bona vesprada i sense saber com vam acaba jugant a "la botella". No negaré que estava molt nerviosa i que no sabia com actuar; però la veritat es que va ser una vesprada molt significativa per a mi ja que mai l'oblidaré.

L'estiu d'aquell curs va ser molt dur degut a uns problemes familiars que preferisc no nomenar, però el meu consol era tindre a tantes bones amigues com tinc en Benicàssim. Gràcies a elles tot em va resultar més fàcil i vaig poder passar un estiu més o menys normal.