Cròniques de 3r de ESO

Com sempre, el primer dia de classe va ser el més especial. A mi, aquest any em van separar dels de sempre, però sincerament pensava que em vindria bé ja que les coses en les meues amigues de sempre seguien igual i estava farta de males cares i comentaris absurds.
Una vegada vam estar en classe, ens van seure per ordre de llista. Jo no coneixia a ningú, només de vista, a excepció de dues persones: Laura, antiga companya meua de prescolar durant tres anys i Pere, company de prescolar, de primaria i dels dos anys a l'institut.
Durant el període de setembre a Nadal no tinc massa records, però si recorde que Aida, companya meua de taula cada dia s'anava convertint en una persona més propera a mi, al igual que Andrea i Marc.
Tambe em vaig a puntar a l'equip de basquet de l'institut encara que no negaré que en part va ser per Pepe, un dels entrenadors que ens portava bojetes prácticament a totes.
Respecte a l'amor diré que durant l'estiu em vaig adonar que estava oblidant el meu primer amor i que m'escomençava a agradar un xic; però conforme abançava el curs em vaig adonar que no valia gens ni mica la pena.

Arribat gener més o menys, vaig separar-me de la meua millor amiga Marta. Marta i Maria per a mi ho havien sigut tot i jo pensava que ho serien per a tota la vida, però una per gelosa i l'altra per mentidera les vaig haver de deixar.
Confesso que en Marta sent que vaig ser massa dura, però em va doldre tant.. a més el meu orgull era massa gran,tan gran que possiblement em vaig adonar tard del meu error, error que ara mateix agraïsc haver tingut perquè el temps em va mostrar que realment Marta no era una bona amiga.


Les notes començaven a anar-me malament. Encara recorde la cara de ma mare quan li vaig dir que em caurien cinc. Sabia que no m'estava esforçant el que deuria pero la veritat es que em donava igual.


Tenia classe de dos a tres de francès, em feia mal la panxa i em vaig anar a casa. En arribar vaig veure tota la meua familia per part de mare, els meus quatre oncles i els meus pares bebent cava, i a la meua àvia asseguda en el sofà. En ixe moment vaig sentir algo indescriptible, per un instant el pijor dels pensaments em va vindre pero de seguida el vaig rebujar. Vaig dir hola i em vaig anar cap a l'habitació. Ma mare em va seguir i em digué : - Ja t'imaginarás que s'ha mort. I em va abraçar. En ixe moment em vaig quedar bloquejada, no ho podia creure. Sense dir res em vaig tancar en l'habitació. Sentia rabia, pena,angoixa,dolor,un dolor tan gran que em va recorrer tota l'ànima. No volia plorar, i molt menys que em veiés la meua àvia; per això vaig haver de dinar retenint les llágrimes en els meus ulls. Ningú mai en la vida sabra lo dur que va ser ixe moment per a mi. Mirava l'àvia i se'm destrossava el cor. Vaig dinar tan ràpid com vaig poder, tampoc tenia massa fam i em vaig tombar al meu llit. Vaig plorar lo inplorable, no parava de pensar que feia tan sols tres semanes estava genial,sempre amb eixa sonrisa i ixe humor tan agri i que em feia apreciar-lo tant. Quan el van ingressar a l'hospital,estava convençuda que ixiria més promte que qualsevol altra persona. Ell sempre havia sigut un home d'aparençes i molt fort i confiava en que tot ixiria bé,però desafortunadament no va ser així. Jo em vaig adonar de que la cosa es complicava quan el diumenge,dia abans de morir li vaig demanar a mon pare que em duguès a vore'l, cosa que va resultar inútil,igual que tocar al meu oncle per al mateix ja que també es va negar. Em sentia tan frustrada,tan inútil! - Per què tenia només 15 anys? Per què els meus pares no em deixaven vore'l? què cony es pensaven? què em ficaria mal al vore'l tan malet? Jo ja no era una nena,per molt que els costés vore-ho; i preferia això que quedar-me en el mal sabor que sé que tindre tota la vida per no haver-li dit adeu, a més del permanent rencor cap als meus pares que en un principi va ser odi.
Com deia, tombada en el meu llit recordava i recordava tots els moments junt amb ell i em sentia tan afortunada i tan desgraciada a la vegada! Era com si un món perfecte s'esvaís.
Ma mare va interrompre els meus plors i em va dir que menys l'àvia se n'anaven tots a dinar, que encara que els dolgués el succeït era un alleugeriment perquè estavan cansats de tant trasnuitar,anar i venir d'un costat a l'altre i que jo tenia que ser forta. En escoltar allò vaig tindre ganes de desapareixer i de no tornar a saber res mai de la meua familia. -Com la meua pròpia mare em podia dir això? què estaven rebentats? i el meu iaio què? que acas no ha tingut que partir-se els llomos tota la vida per treure'ls endavant? i ara,per tres semanes dormint poc i anant i tornant... me sentia indignada,com mai m'havia sentit!
Recorde que ma mare em va avisar també que més tard vindrien els meus cosins majors,per estar en la meua iaia i en nosaltres. Jo sentia la necesitat d'estar més que mai en la iaia però no tenia forces, i molt menys per intentar fer bona cara davant d'ella per a que no es derrumbés.
Una vegada els cosins a casa, el meu germà i el meu cosí es ficaren a jugar a la play, ho savia perque sentia les veus. Allò encara em feia sentir més merda, més frustrada, l'avi s'acabava de morir i ells!.. No ho podia creure. La meua cosina,més concienciada amb lo succeït em va proposar anar-me a sa casa a dormir i alquilar una peli,al menys per a desconectar per moment.
No imagineu el que em va costar deixar de plorar, inclús encara avui en dia plore.
El dia següent,el del seu soterrament, va ser el dia més dur que mai he viscut. No entrare en detalls perque em dol massa però si vuic remarcar que aquest fet em va canviar la vida, el perdre a la persona que més vols en el món es més dur que qualsevol altra cosa i més que m'ha costat superar eixa mort,no m'ha costat res en ma vida! I va ser després d'això que jo vaig escomençar a canviar i a valorar més les coses; perque no valores suficientment res fins que ho perds. Jo em sentia fatal degut a que moltes vesprades que podia haver passat en ell les vaig preferir passar mirant la tele o parlant per telèfon entre d'altres i això era el que més m'aturmentava de tot junt amb el fet de no tornar-lo a vore més. Només demane que allá on estigue sapiga que el volia amb tot el meu cor.

Va acabar el curs i em van caure tres per a setembre, encara que biologia tenia un 5 pelat però el professor em va dir que s'esperava més de mi,aixina que durant l'estiu estudiara i li demostrara al que realment aspirava. Pareix mentira que justament biologia que vaig estudiar dos dies abans de l'exàmen tragués un 7,75 en canvi en música que me vaig passar tot l'estiu no vaig arribar al 3,5. De l'altra, plàstica millor no comente perque em vaig presentar sense regles ja que se'm van oblidar.


Eixe estiu, era el primer sense el meu avi i se'm feia tan dur... Ja no el veia junt amb la iaia passejant a la vora de platja per les vesprades, ni ixir amb la gosseta ,ni el veia treballant en el seu nou quadre... Però pensava en les meues amigues i no volie amargar-les ni que es ficaren mal per la meua culpa i menys dos mesos esassos que podem passar juntes,aixina que no em va quedar una altra que fer prácticament sempre bona cara..

Lo millor de l'estiu va ser el nou grup que es va formar. Nosaltres i els xics de l'apartament del costat ens vam acabar juntant misteriosament i sense saber com. Erem tots tan diferents, pero tan iguals! Inclús jo vaig escomençar a estar en un xic d'aquells,que fort!















D'aquest any cal destacar que Fidel Castro va anunciar la seua renuncia de la presidencia després de quasi cinquanta anys sent el líder de Cuba.