Reflexió sobre els germans

M'agradaria parlar d'aquest tema perquè pense que és interessant degut que encara que cada persona i família és un mòn, a excepció d' aquells que són fills únics, tots hem passat per els mateixes fases i em tingut els mateixos sentiments cap als nostres germans i germanes.
Es normal que quan en una casa hagin més d'un nen o nena, sorgisquen problemes com la rivalitat entre germans. Baix el meu punt de vista, els més xicotets solen ser sempre el centre d'atenció, aquells als quals la família sol mimar més i damunt ja tenen el camí fet,es dir, per exemple el meu germà té dos anys i quatre mesos menys que jo i té quasi la mateixa llibertat que tinc jo tenint disset anys, de la qual cosa jo a la seua edat no disposava ja que tenia un horari d'entrada i d'eixida.
No se si això es deu a que es xic,pero encara aixina,no em pareix gens correcte ni just.
Supose que els germans petits de vegades tenen la impressió que els seus germans majors poden fer tot el que volen però realment no es així. Els ha costat molt arribar on son,al menys a mi. He sigut jo la que ha tingut que imposarse per a que l'hora de tornada fora més tard, la que ha tingut que revelar-se quan la paga em resultava insuficient... i aquestes son coses per les quals,el nan no haurà de passar.
Els germans solen prendre's coses prestades entre si, i no sempre les retornen en les millors condicions i potser per això sorgeixen disputes o enfrentaments. En eixos moments sents ràbia,impotència,inclús vols pegar-li. Però a l'hora de la veritat, estic segura que tots donariem la vida pel nostre germà o germana. Ell/ella a part de que es sang de la teua sang, es l'única persona que ha conviscut amb tu tant temps. Encara que sembli que no, et coneix molt bé perquè t'ha vist passar per moltes situacions i moments tant bons com dolents. El créixer al costat d'ell/ella, pesi no tenir una bona relació, a la llarga anirà millorant,ho dic per experiència.Òbviament que sempre habra excepcions i encara que sorgeixin disputes saber que comptes amb algú que et comprèn de la manera que ningú ho fa s'agraïx i et reconforta.
Ara començe a dornar-me que el temps passa molt ràpid i quan menys ho espere ja m'hauré anat de casa. La relació entre el nan i jo canviara, no sé si aquest fet ens fara unir-nos més perque ens adonarem que tant ell per a mi com jo per a ell som imprescindibles en la vida de cadascun ; o al trencar el llaç que tant ens unia,és a dir, els pares,la casa.. i a l'haver-se trencat,ens hara distanciar-nos. AL pensar això em poso trista i tinc por ;per això cal intentar conviure de la millor manera possible evitant les discursiones i aprofitant el temps al costat d'ell/ella al màxim,perquè en la vida tot el món s'acaba separant i prenent camins diferents. Encara que us uneixi la sang mai sera el mateix i és per això que almenys cal intentar quedar-se amb tots els records possibles d'aquesta estapa de la teva vida,a ser possibles bons,clar aquesta.